L’«Adéu» a Llach

He llegit diversos comentaris de gent que ha viscut pràcticament tota la seva vida amb la banda sonora de Lluís Llach. I, és clar, no puc pas comparar-m’hi. Jo el conec de molt després de la “transició”, m’atreviria a dir que el conec des de la “societat del benestar”. Però també a mi em sap greu que marxi. I em sap greu perquè, venint d’on vinc, sempre he sentit properes les cançons escrites per Miquel Martí i Pol, que sempre havia tingut tant a prop i tant lluny, a Roda! Al ser d’allà, l’he estudiat més que a altres, i sempre l’havia sentit “del meu bàndol”. Curiós.

En tot cas, a la Societat de la Informació, no tenim perill de deixar d’escoltar Llach. Només espero que, des d’on vulgui estar, segueixi cantant, ni que sigui en veu baixa. Perquè, si us dic la veritat, no me l’imagino massa temps sense entonar alguna de les seves cançons, que, en el fons, tots seguirem cantant amb ell.

I, ara, de cop, m’adono que, en certa manera, l’he estat perseguint. De Vic a Girona, i amb visites força sovint a Torroella l’Estartit, a la vora de Verges.

Si em dius adéu
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *