El soroll

M’ha agradat un comentari de l’Àlex Gutiérrez al bloc del Grup Nació Digital, en l’article on vaig parlar sobre la desinformació. Resumit, deia que si abans la feina dels periodistes era buscar la notícia, ara s’ha reconvertit, i el què han de fer és “separar el gra de la palla”.

Parla de soroll.

I el primer soroll que em ve al cap quan parlo d’alguna cosa amb relació amb Internet és el del mòdem que, anys enrere, em donava la benvinguda a la xarxa quan s’havia marcat el telèfon que tocava.

Però no volia pas dir això, sinó donar la raó a l’Àlex, i, sobretot, posar de manifest que, per ara, no hi ha cap periodista infal·lible, ni cap màquina prou llesta com per trobar tota la informació i decidir quina és verídica. És un fet que encara queden molts racons informatius per cobrir. I, per això, hem de començar respectant l’espai comunicatiu, un lloc on molts s’hi fiquen “per provar”, i fan bona part d’aquest “soroll”. Un soroll que, anys enrere, voltava pels xats i pels fòrums; i ocupava gran part dels webs personals que, curiosament, sempre tenien com a títol “Pàgina personal de ……….”.

Els temps han canviat i ara qualsevol bloc és un mitjà de comunicació, diuen alguns. I jo no hi estic del tot d’acord. Si això, el meu bloc, fos un mitjà de comunicació no podria expressar-me com ho faig. No tindria la mateixa llibertat d’escollir jo solet què hi surt i què no; perquè un bon mitjà ha de tenir uns criteris seriosos i fixos; i jo no vull tenir aquesta obligació.

I com que no tinc cap criteri important, i últimament porto dies molt monotemàtic, us diré que passeu uns bons dies de vacances; que per un pont llarg que hi ha, i ja ens tocava, val més que no el desaprofiteu perdent el temps entre blocs: compreu qualsevol diari demà al matí; un dia de premsa “tradicional” no li fa mal a ningú, i per mi seria una bona mostra que tinc vacances: no estar davant l’ordinador.

Llàstima, però, que cada dia són útils per més coses, els ordinadors. I, per tant, sempre hi ha alguna cosa que m’hi torna a asseure. És el què hi ha: i ben feliç que soc 😀

Apa, paro que ja m’he embolicat massa un altre cop. Tal com anava dient… Bones “mini”(o no mini)vacances!

7 comments

  1. T’he deixat un exemple –es diu «¿Existe el periodismo ciudadano?»– al meu blog de com els ciutadans o veïns o col·laboradors han fet periodisme sempre. I amb Internet més. Gràcies pel debat.

  2. T’ho he respost. Perquè no hi acabo d’estar d’acord 😉

    Precisament aquesta visió que exposes tu crec que és la causant del “soroll”. El periodista és qui troba o rep aquesta foto i decideix publicar-la abans que qualsevol altra. Si jo n’hagués fet més, de fotos, i no haguéssin sortit, la periodista seria només la que ha fet la fotografia? Hauríem de ser tots, i, per fer una foto, evidentment, no som periodistes. Col·laborem sense cobrar a fer la feina que li tocava al periodista (aportant elements que la milloren; però no per això som més periodistes que el periodista…)

  3. Ei! Que consti que tot ho defenso amb obstinació per debatre. Però que també entenc –i, en part, comparteixo la teva idea. Però, som-hi, de nou:

    Si un senyor va anar a les 11 del matí al lloc de l’incendi, va fer fotografies del lloc cremat, va parlar amb la policia i amb els veïns i ho va publicar en un periòdic o en un mitjà digital, va fer o no va fer periodisme? I si el meu ofici és ser mecànic, però el divendres 14 de març em trobo amb l’incendi a les 7 del matí, truco a la polícia perquè m’informin, parlo amb els veïns i ho penjo en el meu blog a les 8 del matí quan el senyor anterior encara no s’ha aixecat, faig o no faig periodisme? Segons tu, «faig col·laboració», paraula que per ella mateixa no té sentit ,perquè he de col·laborar amb alguna cosa o amb algú. Segons tu, «subministro dades», el mateix que hauria de fer un periodista quan publica una informació. Evidentment, la resposta als dos exemples anteriors és «faig periodisme» perquè ni tan solament ho he enviat a un diari, si no que ho vaig penjar en el meu blog, donant-li difusió.

    Respecte al mecànic també hi ha una diferència substancial: la disponibilitat d’eines. Jo puc col·laborar amb un mecànic fent-li indicacions del que está bé o malament però no tinc les seves eines. Un periodista ciutadà, avui dia, pot tenir les mateixes –i fins i tot millors– eines que un periodista professional: una càmera, fonts d’informació i un mitjà de difusió (un blog). Fins i tot potser el supera en sentit comú i professionalitat.

  4. Ep, ja en parlarem un altre dia perquè em reclamen una mica d’atenció a casa.

    Però no hi estic d’acord, per mi el periodisme ciutadà no existeix com a tal: un periodista és qui filtra la informació que rep, la verifica… i per això s’ha de cobrar: sino no hi ha l’obligació ètica necessaria.

    Si jo et demano com a favor que m’arreglis el cotxe, no tens l’obligació d’arreglar-lo, si no d’intentar-ho. I és una diferència molt gran, aquesta: si no pots, el deixes tal qual -més espatllat encara, potser- i ja el duré al mecànic.

    Ja continuarem;)

Respon a Miquel Serrabassa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *