No hi ha cobertura

Dins el meu cap es repetien quatre paraules sense parar. «No hi ha cobertura». Vaig insistir. Volia saber si es referia a cobertura 3G, perquè amb GPRS jo ja passava; no calia velocitat, tampoc. La trobaria a faltar, però si no hi havia res millor… I tornava a respondre’m, aquest cop amb un terme més, com per reafirmar-se en la seva posició. «No, no hi ha cobertura». Movia el cap a banda i banda. «Cap. No n’hi ha».

La meva mirada devia deixar entreveure el terror que sentia per dins. «No hi ha cobertura», repetia el meu cervell un cop rere l’altre. Mentrestant, la mà dreta a la butxaca acariciava el llom d’un aparell negre i prim, que durant aquella setmana no podria sonar. El carregador de paret, el del cotxe, les bateries addicionals… tot reposaria a la maleta durant set maleïts dies que no sabria si podria sobreviure.

La mà dreta s’escapolí de la butxaca, sense deixar anar el telèfon. Un hàbil moviment del dit índex d’esquerra a dreta va posar al descobert quatre files d’icones, mentre el mateix dit en perseguia una de color verd en forma de bombolla, on s’hi podia llegir Whatsapp. La veuria per darrer cop en una setmana. Una setmana. «No hi ha cobertura».

Aquella nit vaig dormir inquiet. L’únic ús de l’aparell pel qual havia venut l’ànima a un diable blau i verd seria el de despertar-me. A alguna hora, perquè sense cobertura no es podria sincronitzar. Potser es despistaria i l’avisaria massa tard. O s’avançaria i em llevaria amb el sorollet de cada matí, però de matinada. Els jocs que més m’agradaven necessitaven connexió a Internet. I ja havia deixat enrere aquell gris entreteniment d’una ratlla negra que imitava de forma maldestra una serp i que perseguia el què alguns deien que eren pomes, però que no deixaven de ser un quadrat fosc sense gràcia.

El sorollet de cada matí sonà a l’hora correcta. No el vaig parar. «Música de nostàlgia», pensava, mentre sentia un «Bon dia» des del llit estant que vaig contestar, sense fixar-m’hi, tot cridant «No hi ha cobertura». Perquè potser no us ho he dit, però no hi havia cobertura. Cap. Ni per trucar.

La veu no cessava. «No hi ha cobertura». Mentre escoltava els arguments per convèncer-me que allò era bo, que podria descansar. Que no em trucarien. Que no em preocuparia. Que no m’aniria sonant el telèfon cada dos per tres amb notificacions sense importància. «Sense importància? I si em mencionen al Twitter què?» vaig respondre jo, brandant el telèfon amb la mà esquerra, mentre la dreta m’aguantava el cap, en posició de desganat, mirant un cafè amb llet massa calent.

Resignat, vaig deixar el mòbil a la butxaca dels pantalons. Allà on reposava, a prop, per sentir de tant en tant la vibració d’algun petit motor. Si era continuada i curta, un SMS. Si era més llarga, correu electrònic. Si eren tres petites vibracions, Twitter, si eren dues, Facebook. I, no us ho creureu, me’n vaig oblidar.

Vaig viure durant dos dies. Descobrir la natura i parlar. Ho havia oblidat completament. Passeigs pel bosc, en bicicleta, en matins assolellats. Xerrades a la vora del foc. I nits de dormir sense despertar-me ben d’hora amb l’alarma de l’iPhone.

Però, de cop, el meu cos ho va notar. Un lleuger moviment a la butxaca del darrere dels pantalons. Semblava curt, però no massa. Se’m van il·luminar els ulls. La meva mà dreta, sense necessitar rebre ordres conscients, se’n va anar a buscar l’aparell ràpidament, el va desbloquejar i me’l va posar davant dels ulls. I res. No hi havia res. Buidor, solitud. «No hi ha cobertura».

Idea per perdre el temps inspirada en un apunt que vaig llegir a WTF Microsiervos: «Doctor, doctor… En ocasiones veo mensajes». Així, de tant en tant, escric per escriure. Que també m’agrada.