Mostres d’afecte

De vegades, els detalls més petits són els que a la llarga tenen més valor. Avui no parlo pas de xarxes socials, telèfons mòbils ni res per l’estil. Avui volia aprofitar per agrair les mostres d’afecte que ens envolten cada dia.

Cada any canviem una xifra. Sempre es mou la de la dreta. Les unitats. Quins records de classes de matemàtiques al Sagrat Cor… Però un cop cada deu anys, el número que varia és el del davant. I en realitat, crec, a dos dies de veure’l caure, que aquest serà el primer en què això de l’edat ja es veu amb certa perspectiva.

I és que el primer canvi, als 10, no té tant de pes, amb el pas del temps. I de fer els 20 normalment en tenim ganes. Potser d’aqui a deu anys més pensaré que la trentena no era per tant, però ara sembla que ja anem deixant la denominació de “joves” enrere.

Joves, he dit… Quan era adolescent, tenia als de trenta per senyors. Homes. I ara que hi soc, veig que m’equivocava. Ho veig perquè no em sento tant diferent dels 22 o els 23, això si, amb alguna responsabilitat més. Però també amb més records, més experiències, més amics.

Ahir em sorprenia un Powerpoint, a tres dies de l’aniversari. I potser és el que em va empènyer a pensar en un apunt així. De record, de valoració i, en el fons, d’agraiment per petits detalls que són els que, mentre escoltes Aniversari dels Manel i veus passar fotografies dels darrers anys, et recorden que el més important és en les coses petites.

Gràcies!

4 comments

  1. Ostres Miquel, quina casualitat! Jo estic “cuinant” un nou post sobre la nostàlgia. M’encanta aquesta manera que tens de veure el pas del temps. Realment, és cert que quan tens records és perquè un ha escollit que ho siguin, i sempre ve acompanyat de llocs, persones…I sí, si no hi haguéssin estat presents en aquell moment, segurament aquella vivença hagués passat desapercebuda. Quina manera més deliciosa de recordar…sent agraïts. Enhorabona per aquest post, un detall també per agraïr 🙂

  2. Calla, calla! Jo també vaig venint… M’has despertat la memòria afectiva amb això de les classes de mates amb les monges. I tens raó, ara em miro la gent de quaranta anys i els trobo súper joves, hehe. Fora bromes, els petits detalls són els que configuren grans moments. Una abraçada!

    1. De fet, mentre l’anava fent, vaig poder recitar gairebé de memòria la majoria de professores que havíem tingut: l’Assumpta Cunill, les germanes Lourdes, Vicky y sus laísmos, Amèlia, Felisa, Montserrat Torrents, la Magda, la Imma Sayol, la Fina Bosch, o la Glòria, “of course”… si n’ha passat de temps des de llavors, i que joves que les veig ara a totes -o a algunes, la monja de la porteria, no, per exemple, pobreta…-.

      En tot cas, pel què m’han estat explicant, no ens hem de preocupar. Això dels 30 és un tràmit burocràtic. Amb el panorama que hi ha, ens queden molts anys de viure com jovenets 🙂

Respon a Miquel Serrabassa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *