L’altra manera de seguir les notícies

De tant en tant faig algun apunt més “íntim”, en el que tracto sobre coses que em passen. I aquest en serà un: la meva altra manera de seguir les notícies ara, després de passar el relleu a la redacció de Gironainfo. Perquè hi ha moltes maneres de seguir les notícies, però jo n’he viscut dues o tres de ben oposades.

Òbviament, trobem per un costat les persones que “consumeixen” notícies. Tenen una feina i a estones s’informen per seguir l’actualitat o entendre millor el què els envolta. Aquest havia estat jo sempre… fins ja fa uns quants anys. Evidentment, quan treballes amb un grup de mitjans digitals -tot i que el suport en aquest cas és el de menys, suposo- seguir les notícies “a distància” és cada cop més complicat.

Això em porta a una altra manera de veure-les: com als efectes immediats que produirà la publicació d’una notícia així. Si ara Artur Mas declarés la independència de Catalunya, molta gent voldria saber què passa. I a Nació Digital segurament es notaria. En tot cas, això és deformació professional, potser. O costum d’estar atent. I m’he trobat amb altres tècnics/administradors de sistemes que també tenen aquesta sensació.

Però quan vas més enllà, llavors les notícies ja no es veuen, llegeixen o segueixen: s’han d’explicar. Heus aquí una de les meves tasques els darrers sis anys amb el Gironainfo.cat. Evidentment, un perfil tècnic com el meu -i el fet que no sigui periodista i, per tant, el meu lloc sigui programant, bàsicament- ha contribuït a que, bàsicament, les notícies que jo entrava fossin de continuïtat, provinents d’agència, de notes de premsa o de notícies que em passava algun altre periodista del Grup. Vist així, llavors pot semblar una tonteria, però aquesta feina “extra” meva sembla que resumeix perfectament com funcionen molts mitjans digitals, massa, ja que el periodisme no és ben bé això: la producció pròpia és important.

Sigui com sigui, i tornant al tema del que us parlava, quan la feina és intentar explicar a la gent què passa -encara que no pugui aprofundir-hi més-, quan passen coses, saps que ho has d’explicar ràpidament, i això condiciona fins i tot la manera com llegeixes qualsevol mitjà. Sobretot els que et toquen d’a prop: llegir un diari i veure que hi ha una notícia important que encara no he pogut publicar… És una manera de veure-ho que requereix més vocació o compromís que res més, com a mínim en el meu cas. Perquè, a més, moltes vegades hi ha altres tasques que s’han de dur a terme, i fer dues o tres coses a la vegada és complicat…

I amb tot, encara hi ha els periodistes de veritat. Els que trepitgen el carrer. En conec alguns, entre Osona i Girona. Això si que és vocació. I dedicació. Els agrada. Ho viuen, i de vegades, alguns sembla que ho necessitin. D’altres s’ho prenen amb més calma, potser perquè ja han viatjat molt. Potser perquè ja n’han vist de tots colors i res els amoïna.

I jo que trobaré a faltar seguir l’actualitat que m’envolta en profunditat per poder-la explicar. Però també agraïré, i molt, que hi hagi que l’elabori, me l’expliqui i jo, mentrestant, pugui continuar treballant. De fet, són cicles dins de cicles. I aquest era provisional des de l’inici -i mai hauria cregut que duraria més de 6 anys. Ininterromputs. I hi he après moltes coses. Però també és hora que deixi el periodisme pels periodistes. Jo seguiré, evidentment, al Canal Digital, d’on si que en conec millor els temes que hi tracto. I intentaré recordar el què era esmorzar llegint algun diari amb notícies de Girona sense córrer a l’ordinador.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *