Història d’un esborrany qualsevol

Just quan començava a fer-se de dia, en Miquel m’ha començat a escriure. Jo soc un dels molts esborranys que, alguns des de fa anys, reposen amagats en estances secretes, esperant el seu destí. El meu, com el de tants altres, podria ser acabar publicat i que em llegíssiu, però mai se sap. En Miquel sovint canvia d’opinió abans d’enviar-nos al món; de vegades, fins i tot mentre els escriu, s’adona d’algun argument que no el convenç. Amb un lleuger moviment de canell mou el ratolí cap al botó “Desa l’esborrany” i tanca la finestra, movent el cap a banda i banda, com si es recriminés no haver-lo pogut acabar a la primera.

Com que soc nou, encara he d’acabar de conèixer-los a tots. He sentit que el més vell havia de ser el segon apunt d’aquest blog l’any 2005, i que encara descansa, cada cop més arrugat. Diuen que ha perdut totes les esperances, però com tants d’altres, en Miquel no el vol esborrar perquè li fa il·lusió rellegir-lo de tant en tant. Es veu que diu, ben baixet, quan l’acaba, alguna cosa sobre com ha canviat la seva manera d’expressar-se, o que jove i ingenu que era, quan ho va pensar i escriure. Potser per això n’hi ha tants, d’esborranys.

Un altre esborrany prou recent -m’ha dit que és d’abans de les eleccions, del 16 o 17 de desembre de l’any passat- m’ha recomanat que m’allunyi dels que tinguin paraules grolleres al títol. Quan li he preguntat pel seu, que inclou la paraula putejats, ha mirat al cel, ha sospirat i ha girat cua. Encara no l’he tornat a veure.

I el cert és que, com més temps passa, més esborranys descobreixo. N’està tot ple! I a poc a poc, a mesura que es confirma que el seu tema ha caducat, o que en Miquel ja ha publicat algun altre apunt similar, tots es van acostant a grupets, normalment segons el motiu pel qual mai van néixer per ningú més que el seu autor. Aquí a la vora, prenent-se un refresc i parlant a crits, hi tinc els que en Miquel, asseguren, havia pràcticament vomitat a boca de canó. Diuen que se li entristia la mirada quan els tornava a rellegir, potser perquè els havia fet servir més de vàlvula d’escapament que com si hagués de publicar-los de veritat. També hi ha un grup força nombrós, que està separat en dues rotllanes; són les prediccions: per un costat, una gentada d’esborranys que segurament seran les que no va publicar i tampoc hauria encertat. Al costat, tres o quatre afirmacions curtetes es fan companyia, en silenci. A en Miquel li costa admetre que havent tingut raó, dubtés tant i els deixés sense publicar.

I n’hi ha molts més: alguns tenen cara d’altres persones, aquelles de les que parlava i a les que no va voler donar protagonisme, quan li devien faltar només uns segons per publicar-lo. Les primeres versions que després van tenir un germà gran que, com qui marxa a la guerra, acabaren publicats i potser no es tornaran a veure més. N’hi ha que només tenen una o dues frases, d’altres de massa llargs i alguns als que no va saber mai com batejar.

Sembla que se m’acaba el temps: en Miquel creu que ja començo a estar a punt. M’està tornant a mirar, de dalt a baix, repassant per si veu alguna falta i recitant les frases, intentant no fer com sempre: posa massa comes, fa frases massa llargues, i ho sap, però com li agrada! De vegades, quan ens mira, sembla que escrigui més per ell que pels altres. Vés a saber perquè ho fa: quan li fem preguntes, ens mira sorprès, però mai ens respon. Somriu, satisfet, ens deixa dormir una estona i quan el sol ja comença a escalfar ens empeny cap a la publicació. Diuen que algun post va tornar a ser esborrany, però encara no n’he trobat cap. Probablement, no tindré temps, perquè ja marxo d’aquí. Perdoneu-me, però he d’anar a saludar als companys que he conegut; es veu que abans de marxar ens posarem en cercle, ens agafarem per les espatlles i cridarem alguna consigna per animar-nos abans que me’n vagi d’aquests llimbs i arribi als vostres ulls.

Fins ara!

Nota de l’autor: aquest apunt és un homenatge als moments en què no he estat prou convençut com per publicar-los. I a tots aquells que m’han dit -i quanta raó tenien- que els millors apunts o tuits són els que, just abans d’enviar-los, t’ho repenses i els deixes córrer. Gràcies, veu de la consciència!