Hackers i ètica, el debat de sempre

Quan cap a finals de 1995 vaig començar a connectar-me a internet, tot era molt diferent. No existien les xarxes socials com les coneixem ara, ni teníem una Viquipèdia. La velocitat de connexió era ridícula, però tampoc feia falta. Hi havia coneixement. I aviat arribarien els primers GIFs animats, però això ja és una altra història. Però allà hi vaig sentir per primer cop el terme hacker, del qual encara sembla que se n’està dibuixant el concepte. O redibuixant-lo completament.

Primer em semblava que un hacker era qualsevol persona amb coneixements de programació i seguretat informàtica suficients per a poder accedir a sistemes aliens sense permís. Després es va començar a parlar dels crackers, que eren els hackers que utilitzaven els seus coneixements per fer el mal (robar dades, aprofitar màquines on havien accedit per instal·lar-hi programes que farien servir de manera remota més endavant), mentre que el terme hacker semblava implicar que, després de trobar els problemes de seguretat, calia informar a l’administrador de l’ordinador per tal que procedís a corregir-ho.

Després van arribar les amenaçes (“si no corregiu l’error en 3 dies, el farem públic i us atacarem“). I van començar a dir-los hackers a aquells que piratejaven l’Office, als qui aprofitaven errors de programació dels webs per publicar-hi missatges vandàlics i als que enganyaven a la gent fent-los instal·lar programes que els donaven accés als continguts del seu ordinador.

Potser encara és difícil saber què és exactament un hacker, encara que hi hagi tanta literatura sobre la seva ètica. Tant com justificar si filtracions com la de les dades de patrocinis del Corte Inglés són actes lloables o no. Perquè, al cap i a la fi, els límits els marcaria l’interès públic per la informació robada i posada a disposició de tothom, però hi ha qui opina que la informació econòmica d’una empresa privada (o de qualsevol persona) és cosa seva, sempre que no hi hagi corrupció o delictes pel mig. Podríem parlar d’altres casos per comparar-ho: els cables publicats per Wikileaks tenen la mateixa consideració que les dades dels usuaris d’Ashley Madison? Probablement ara ens trobem en un d’aquells punts en què el llenguatge ens mostra el seu costat més apassionant, el de mutar-se i adaptar-se a les necessitats del moment. Construïm el nostre llenguatge en funció del què passa, i els termes hackercrackerpirata informàtic, i formes de diferenciar-los com white hat o black hat van prenent el seu significat a partir dels fets que volem descriure.

Per altra banda, però, aquest debat no tindria sentit en un entorn on la seguretat informàtica no fos un problema enlloc d’una funcionalitat. Vivim un moment en què, en contra del què seria lògic, les auditories de seguretat són una utopia i els temps de desenvolupament es perden en proves centrades en si hi ha una paraula en singular que hauria d’estar en plural, de servidors segurs i HTTPS amb candaus verds que dónen una falsa sensació de seguretat. De sql injections, de dissenyadors que administren sistemes i de programadors que dibuixen. De tants llenguatges de programació que és impossible conèixerlos tots, i de computadors que, tot just ara, comencen a aprendre seriosament com corregir sols els errors, en el camí cap a aprendre a programar-se ells sols.

I encara molts desconeixen que els apòstrofs i les cometes són una de les amenaces per la seguretat informàtica. Això i els script kiddies, entre d’altres. O sigui que, en el fons, no deu ser cap bestiesa pensar que podria caure-li la cara de vergonya a algú per haver desat dades com les del Corte Inglés en un entorn insegur. Però tampoc ho és, sorprenentment, pensar que potser ni tant sols se sap de qui és la responsabilitat, al final, d’haver alliberat un programa sense haver-lo provat adequadament.

This is our world now… the world of the electron and the switch, the
beauty of the baud. We make use of a service already existing without paying
for what could be dirt-cheap if it wasn’t run by profiteering gluttons, and
you call us criminals. We explore… and you call us criminals. We seek
after knowledge… and you call us criminals. We exist without skin color,
without nationality, without religious bias… and you call us criminals.
You build atomic bombs, you wage wars, you murder, cheat, and lie to us
and try to make us believe it’s for our own good, yet we’re the criminals.

Fragment de «The conscience of a hacker», també conegut com a «The hacker’s manifesto»  (The Mentor, 1986)