La màgia de la comunicació

Perdona… si, si, parlo amb tu. Perdona, és que voldria explicar-te… no, no, no he pas vingut a vendre’t res, només a explicar-te… sí, ja ho sé, que no tens temps, que el metro sortirà… vaja, va ple. Així doncs, tens dos minuts? Et faré companyia mentre esperes el següent. T’has parat mai a pensar en el fet que tu i jo puguem parlar, intercanviar-nos frases, coneixements, ordres o disculpes? T’has plantejat mai com de complicat és preveure la reacció que tindrà, en cadascú, el què els diguis? Jo programo… sí, ordinadors. És d’això, del què volia parlar-te, precisament: puc parlar amb ordinadors. I amb persones. I, al cap i a la fi, tot això són formes de comunicació. Interacció. Sona banal, oi…?

Doncs precisament per això no deixo de sorprendre’m dia rere dia. Que un grapat de gent d’èpoques diferents hagi unit els seus esforços per comprendre com una explosió va poder crear un univers. Que d’una cèl·lula en sorgissin peixos, que van sortir de l’aigua fins a convertir-se en dinosaures, que tot i desaparèixer van deixar-nos vestigis de què van ser, que un primat evolucionés en un organisme capaç d’escriure els guions d’Els Soprano o The Big Bang Theory. Que entre nosaltres haguem estat capaços de crear construccions complexes fetes de paraules que tant ens poden descriure un petit microbi extremòfil com la idea d’una deïtat. O que un gat li expliqui a un gos que no vol que se li acosti.

Una resposta. Sempre n’estem esperant una, sense adonar-nos que perquè això sigui possible han fet falta milions d’anys de canvis en un entorn hostil, que potser tornarà a ser-ho en un moment, des del punt de vista d’un planeta. Jo programo… ja t’ho havia dit, oi? Sí, que em desvio… doncs jo vaig començar-ho a pensar tant bon punt em vaig asseure, fa molt de temps, davant d’una pantalla i un teclat. I vaig veure que, quan escrivia certes ordres, l’ordinador m’entenia i executava les meves ordres. Que ho fes sense preguntar no em va sobtar tant, tractant-se d’una màquina. Però la reacció directa d’aquell aparell era, en el fons, una resposta assolida després d’anys i anys de proves i invents, era una resposta que m’estaven oferint alhora Ada Lovelace i Charles Babbage, Dennis Ritchie i Alan TuringTim Berners-Lee i Grace Hopper, gràcies a les aportacions que, entre ells, havien sumat en una comunicació asíncrona però ben afinada.

Perquè la comunicació ens permet explicar, però també crear, opinar i fins i tot destruir. I massa sovint no ens donem compte de la complexitat que hem desenvolupat fins que no ens parem a pensar-hi. I, la veritat, per molt de ciències que sigui, la meva conclusió és que la comunicació no deixa de ser màgia. Perquè pot fer que tu, que esperaves el metro amb tanta pressa, t’hagis quedat aquí, a l’andana, mirant-me fixament tot assentint, i ara marxis, amb cara pensativa, cap a la propera estació, tot pensant en el què t’he dit.

Jo, mentrestant, tornaré a programar una estona. Pensant que, temps enrere, un dia hi va haver un equip de “computers” que pensaven, alhora que computaven, sense cap reconeixement públic i que, gràcies a aquesta magnífica eina de comunicació que és Internet, es poden anar reivindicant: les primeres programadores de l’ENIAC. Aquest n’és un exemple, evidentment, perquè ara a més, tenen un documental. Però no som conscients del què desconeixeríem sense la comunicació. En quin món tant petit viuríem. O com ha aconseguit fer el món més gran.

I tot això sense explicar-nos el truc.