La vida en una bombolla

Hi ha un terme que s’explica sol: “filtre bombolla“. L’exemplificava prou bé en Mark Zuckerberg: “Saber que un esquirol mor al teu jardí pot ser més rellevant pels teus interessos que saber que a l’Àfrica hi mor gent“. Per això sol ser tant fàcil explicar els algoritmes que ens ordenen el què veiem a les xarxes socials: “si t’agrada això, t’agradarà això altre”. I “això altre” és una publicació que agrada a gent com tu o amb qui heu fet “like” a coses similars, per exemple.

Però no tota la responsabilitat és dels algoritmes o les xarxes socials. La culpa és ben nostra. Les tendències de Twitter -oblideu-vos de les personalitzades- deixen ben clar que la majoria hi entra a parlar de futbol, vídeojocs o telerealitat. El què passa és que molts no ho veuen, ocupats com estan a bloquejar qualsevol usuari que digui coses que no li agrada escoltar -o que no vol admetre- i a seguir només aquells que diuen coses que volen sentir, siguin veritat o no.

De fet, potser té a veure amb el temps que estem vivint. Reenviem missatges només perquè ens agradaria que fóssin certs -i evitem comprovar-los, no fos cas que els desmentíssim- mentre un president dels Estats Units basa tot el seu discurs en fake news i tenim accés a tanta informació que sovint és impossible païr-la tota. Alguns defensen Twitter perquè allà s’hi senten còmodes mentre d’altres no paren de fer stories a l’Instagram i alguna publicació tot esperant amb delit els likes.

Potser és que l’era de “sortir de la zona de confort” ja s’ha acabat. Ha passat de moda. I ens n’hem anat a l’altre extrem: a viure en la nostra bombolla de confort. I aquí, els algoritmes de les xarxes socials, ens hi tenen ben embolcallats. I embadalits. Encara sort del Candy Crush.

Photo by Crissy Pauley from FreeImages